L'arc de Sant Martí

Aprofito que ahir, enmig de tanta pluja, vam anar a veure un trosset de cel sense núvols a Vilanova i la Geltrú per comentar que, en català, el fenomen meteorològic consistent en l'aparició d'un arc lluminós format pels colors de l'espectre solar (vermell, taronja, groc, verd, blau, indi i violat), produït per la reflexió i la refracció dels raigs solars en les gotes de pluja, el podem anomenar de tres maneres diferents: arc de Sant Martí (la que sempre he sentit utilitzar), arc del cel i arc iris.

Vosaltres quina feu servir més sovint?

El català i el món del vi

A Catalunya, i al Penedès en concret (que em toca de prop), hi ha molta passió pel vi, tant per tot el procés que du a terme la indústria vitivinícola com pel plaer que ens suposa el fet de beure'n alguns de concrets, de tota la vida, o de tastar-ne de nous. Per això crec oportú aclarir alguns termes relacionats amb aquest món.

Primer de tot, quan volem anar a visitar el local on són elaborades i sotmeses a envelliment o a maduració les begudes alcohòliques fermentades, quan guardem les nostres ampolles al petit soterrani de casa o quan volem anar a l'establiment on es venen vins, hem d'utilitzar la paraula celler. Hi ha molta gent que, per influència del castellà, utilitza la paraula bodega, sense saber que en català aquesta paraula només designa l'espai tancat dels vaixells mercants situat sota la coberta superior i destinat al transport de la càrrega.

Després, quan hem anat al celler i arribem a casa, no hem de dir que ens disposem a "provar" el vi si mai no n'havíem begut, sinó que hem d'utilitzar el verb tastar, que vol dir que ens posem una petita quantitat d'un menjar o una beguda a la boca per apreciar-ne el gust.

Per tant, quan un grup d'amics ens reunim amb unes quantes ampolles de vi per tastar-los, per apreciar-ne la singularitat, ens hem de referir a un tast de vins, no a una cata de vins (aquesta paraula no existeix en català!).

Per cert, sabíeu que el 14, 15 i 16 es va celebrar el CATA-VINS Sabadell? Qui els ho explica, a ells?

Movem els malucs?

Penso que més o menys tot catalanoparlant sap que la paraula cadera (del llatí cathedra, seient, cadira, i aquest del grec καθέδρα) en català no existeix, sinó que hem de dir maluc, variant d'amaluc, de l'àrab 'aẓm al-ḥuqq, que vol dir 'os del flanc'. A mi m'agrada molt com sona aquesta paraula... No trobeu que és molt sensual?

També és cert que a molta gent de vegades la paraula li falla, encara que la sàpiga, i no li surt. Quan us passi, penseu en aquest bloc!

Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes. Complaent
i complaguda alhora rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l’extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte.
(Estimada Marta, Miquel Martí i Pol)

(Dibuix de Luis Royo)

moixaina

Aprofito que l'altre dia vaig conèixer una gata molt trempada per parlar d'aquest mot. La gata en qüestió es diu Xaina, de Moixaina... Per a aquelles persones que no ho sàpiguen, una moixaina és una carícia feta, especialment, a la cara. I quina ha estat la meva sorpresa quan, a l'hora de buscar al diccionari d'on provenia la paraula, he vist que ve de moix, la primera accepció del qual vol dir 'gat domèstic'. Quina gràcia!

El ràdio o la ràdio?

Avui us presento aquesta qüestió per dues raons. Primer de tot, per poder fer (per fi) el primer dels homenatges que vull dedicar als meus amics i familiars torrelavitencs i aclarir d'una vegada per totes que ràdio és una paraula femenina. Tot i que m'encanta que diguin "el ràdio" (espero sentir-ho durant molts anys!), he de fer públic que, segons tots els diccionaris que he consultat, s'ha de dir "la ràdio". Encara he d'esbrinar el perquè d'aquesta confusió. Pot ser que sigui per influència del radiocasset? Qui ho sap!

La segona de les raons, i no per això menys important, és per reivindicar el paper que té la ràdio en la vida de molta gent i més concretament en la meva. A la meva família sempre li ha agradat escoltar la ràdio. Potser per això sento aquesta mena de passió. Primer, amb Catalunya Ràdio, el Xavier Solà i el seu El suplement... dissabtes i diumenges al migdia, amb la mare fent el sofregit. Després, tantes i tantes nits amb La nit dels ignorants... Quins records, durant els estius, aguantant la xafogor escoltant la Sílvia Tarragona, en Joan Bosch... I ja de més gran, El món a RAC1, als matins, amb el grandíssim Xavier Bosch (com et trobo a faltar!). COMRàdio i el seu Jordi Duran amb Un altre món (magnífic programa, que ja no fan...). No ho sé... La ràdio és companyia, i si et trobes uns locutors tan professionals i alhora tan propers... la ràdio pot arribar a ser gairebé com una part de la teva família. I per fer-los un homenatge públic, vull compartir amb vosaltres els qui m'acompanyen durant el dia:

Comencem, de dilluns a divendres, de 7 a 14 h, amb el meu estimat Jordi Duran i el seu programa El dia a COMRàdio. Molt i molt recomanable.
Ho podem combinar (si encara ens agrada) amb el Minoria absoluta de RAC1.
Després, a partir de les 16 h i fins a les 19 h podem escoltar l'Olga Vallejo i el seu Extraradi. Tot i que només el vaig poder escoltar a l'inici de temporada, em va fer molt bona pinta.
Ja a la nit, vull aprofitar per queixar-me. El millor programa de cultura que he escoltat mai l'han reduiït una hora! Sí, com ho sentiu! El fantàstic Icult.com ara només el podem escoltar de 23 a 24... I ens deixen sense l'inconfusible "És mitjanit a ComRàdio. La COM per als amics" de la simpatiquísima Anna Pérez Pagès. Tot i que només dura una hora, és un programa magnífic, proper, amb uns col·laboradors de primera i on es respira un bon rotllo que fa entrar ganes d'estar asseguda a la taula amb ells... "It's a lonley night tonight, tonight..." :)
I per rematar-ho tot, a RAC1, el Via lliure, els caps de setmana, de 10 a 14 h, amb la Marta Cailà i companyia. Una molt bona companyia.

Doncs apa, ja ho sabeu! Tant si és el ràdio com la ràdio... No deixeu de parar l'orella!

Pobre pistatxo

Avui, a La paraula, vull parlar d'una paraula "discriminada" sense cap raó. Des de fa força temps, la gent sap que l'equivalent de la paraula castellana pistacho en català és festuc. I ho és. Però, arran d'això, s'ha bandejat sense raó la paraula pistatxo, que també és correcta.
Segons el Diccionari de l'enciclopèdia catalana, ambdues paraules signifiquen exactament el mateix, però tenen orígens diferents:

pistatxo (1839) prové de l'italià pistacchio, que prové, al seu torn, del grec pistákion.
festuc (1335) prové de l'àrab fústaq o fústuq, arabització del grec pistákion.

Per tant, podem sentir-nos lliures d'utilitzar una paraula o l'altra quan ens referim a aquest deliciós fruit :)

(http://www.cprevia.com/wp-content/uploads/2007/06/pistacho.jpg)

atzucac

Sabeu què vol dir aquesta paraula? Suposo que molts catalanoparlants ho saben, però segur que hi ha molta gent que no... Us agrada com sona? A mi sí. Segons el Diccionari de l'enciclopèdia catalana, prové de l'àrab az-zuqâq 'carrer estret', i vol dir 'carreró o camí que no té sortida'.

(http://farm3.static.flickr.com/2163/2023044725_99734ed5e0.jpg?v=0)