dissabte, 29 de novembre del 2008

Fem una mica de safareig?

Avui vull dedicar La frase feta a un fidel seguidor d'aquest bloc, que encara no m'hi ha fet cap comentari. Es diu Luigi i és un alumne meu encantador, que va començar al B1 fa dos mesos i que ara ja tinc al B3. Em consta que aquesta frase feta li va fer molta gràcia, així que he pensat incloure-la i explicar-ne l'origen. La paraula safareig prové de de l'àrab vulgar ṣahrîǧ 'bassal', i probablement té un origen irànic. En la seva segona accepció, designa el receptacle més o menys gran de parets d'obra o de formigó armat, que s'omple d'aigua i serveix per a rentar-hi la roba.

Tal com expliquen a una sessió de debat de SOS Monuments, fer safareig és una locució verbal, és a dir, una construcció de la llengua que, a partir d’una metàfora, d’un sentit figurat que va més enllà del sentit recte de cada paraula que la forma, té un significat diferent que la comunitat lingüística reconeix.

I fer safareig no vol dir construir un safareig, ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons el diccionari, xafardejar, xerrar de tot i de res, de tothom i de ningú... En un bloc d'etimologia molt interessant, ens expliquen que aquesta expressió procedeix precisament de la funció social que complien aquests indrets on les dones s'agrupaven per rentar la roba i al mateix temps comentar afers del poble. Així, el safareig, era el lloc públic on es feia la bugada i es preparava el lleixiu; però també era punt de trobada, de reunió i de comentaris. I ens hi afegeixen un fragment descriptiu, força aclaridor, de les bugaderes i els safareigs d'antany, tret de l'article de Lluís Freixes "Molta roba i poc sabó", publicat dins la revista «Gavarres», núm. 10 (Tardor-hivern 2006), pàg. 128-129:

Les dones han passat la història de genolls. Mirin: avui fer safareig significa xafardejar, xerrar d'aquell i de l'altre, una mica per riure i matar l'estona, una mica per alimentar aquella curiositat un punt perversa que tots tenim. Aleshores tafanegem sobre tot i sobre res, sobre tothom i sobre ningú, i així passem la vida, o la fem més tolerable. Comarejar, xafardejar: això feien, es veu, les bugaderes.

Per acabar, afegeixo un enllaç a La paraula del dia, de l'entranyable Ramon Solsona, a RAC1, una secció molt interessant que parla de l'origen de les paraules. En aquest cas, la dedica a la paraula safareig, i ens explica que xafader prové, precisament, d'aquesta paraula. Que interessant, oi?

I, a més, us comento que el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison acull fins al 13 de desembre una exposició titulada
Qui té roba per rentar? Homenatge a les dones que fan i han fet bugada al llarg de la història.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

Sí, em fa molta gracia conèixer l’origen de las paraules! Sobre tot les d’origen àrab i llatí. No cal que et digui que la dels “malucs” em va agradar moltíssim! :-)))
Com a italià que sóc m’he fixat molt, des de el primer dia, en el gran número de vocables que nosaltres compartim amb la llengua catalana o que s’assemblen molt al dialecte de Milà: pollastre/pulaster; cadira/cadrega, ocell/üsel,... La veritat es que m’agradaria saber mes d’aquesta 'unió' tan interessant i que cada dia em sorprèn mes.

Gracies per la teva dedicatòria!!! Ja saps que opino del curs i de la meva professora preferida, oi??? Ets un SOL!!!
Fem una mica de safareig amb un bon plat de 'carbonara'! ;-)

Un petó (però ben gran), L.

Núria Olivella ha dit...

A mi també em fascina l'etimologia... La veritat és que conèixer l'origen de les paraules és molt interessant, oi? I l'italià i el català, com a llengues romàniques, tenen moltes semblances.

Fer safareig davant d'un plat de carbonara? MmmMMmm! Una idea immillorable! Un petonet!